Després de militar una colla d’anys en la crítica d’art un ja es veu amb cor de dictaminar quins són els pintors el procés creatiu dels quals respon a sofriment tècnic i anímic i aquells altres que espontàniament i amb la més planera soltesa els raja amb naturalitat i facilitat en tot el que plasmen sobre la tela.

Per mi, el treball d’Elisenda Capdevila és ple de fluïdesa. Dibuixar i pintar ha estat per a ella quelcom natural, biològic, congènit, directament lligat a la seva ètnia. Molt probablement la progènia paterna, la formació escolar i la seva precoç disposició  per l’art l’han marcada pregonament. Aviat sentí la necessitat d’extravertir els seus sentiments i les seves sensacions mitjançant el llenguatge plàstic. Gairebé podriem dir que sempre li ha costat menys d’expressar-se dibuixística i cromàticament que parlant, no pas per manca de mots, sinó per sobreabundània de dots plàstics.

No sempre ha pogut dedicar-se amb la mateixa intensitat al conreu de les arts, de vegades ha pogut dibuixar intensament, en altres moments ha pintat amb abundor, en altres circumstàncies ha dissenyat joies. Sempre, però, ha tractat de respectar aquesta crida interior que la mena indeturablement a fer de les arts el seu principal objectiu vital.

Ara, després d’una interrupció massa perllongada, pot dedicar-se plenament a la pintura. Ho fa com sempre, fidel als indrets on es troba, als paratges on sojorna, a les comarques que estima. Els paisatges durs, les terres fermes, les muntanyes agrestes i les costes suaus són una font permanent de suggestió que encenen la vena del seu entusiasme i el seu instint pictòric. Cada indret il·lumina en ella uns determinats estímuls, desperta automàticament uns reflexos insconscients que transporta a la tela. En certa manera, aconsegueix actuar d’espill en cada paisatge que pinta. Aquest exerceix sobre ella i la seva obra un influx determinant. Com a fidel transmissora d’aquestes influències es lliura del tot -psíquica i somàticament- a ser una “mèdium” dels paratges que més l’han colpida o embadalida. Per això és capaç d’arribar a una transmutació de la seva tècnica, del seu color i la seva lluminositat.

Els cims i boscatges de la Cerdanya, la grisor llòbrega del Delta de l’Ebre o les oliveres i els marges del Camp de Tarragona determinen, com aquesta exposició bé ho palesa, unes variacions totals. Sense perdre la unitat d’autor que tot pintor necessita, els canvis són tan grans que podem arribar a pensar que algun d’aquells quadres són obra d’un altre artista. Però aqueta capacitat per absorbir, digerir i transmetre el que és un paisatge determinat és el que fa amb gràcil i emotiva fluidesa Elisenda Capdevila Gaya.

Catalunya com a país, com a unitat geogràfica, és prou vària i rica temàticament perquè tot el seu repertori de paisatges hagi sortit de la nostra terra. Dalt dels turon o a la terra baixa, sempre sap trobar o rebre els estímuls que determinen la idiosincràcia de cada rodalia.

El color i la pinzellada de rica pastació són dos trets que a tota obra infonen una força exultant, eferverscent segons com, que, seguint l’impuls de l’expressionisme germànic o del fauvisme francès, li permeten de transformar la gamma colorística natural en un ric registre de contrastos tonals. No és gens rar de trobar una vaca vermella o un cel verd, per exemple, car en el moment de rebre els estímuls oculars i de fer-nos-els visibles necessita falsejar la realitat retiniana per una altra que ella té o sent com a més autèntica.

Aquesta represa d’Elisenda Capdevila Gaya és una prova més que és una pintora de soca-rel i una artista nata com en diferents moments ens ha confirmat.

Daniel Giralt-Miracle