Comentar l’obra d’Elisenda Capdevila esdevé el perill de pensar en ascendències familiars, i, si la sang té indubtables afinitats, la fisiologia està en ocasions, i més en aquesta, divorciada. Cal sobrepassar la vall i anar directe al comentari de la seva plasticitat, el seu estil, la seva ductilitat i una sensible inclinació, gairebé maternal, que poden ésser les ales que li permetin volar ens els indrets més recòndits del seu món poètic, sempre a punt d’evasió. 

Elisenda Capdevila, muller d’un altre pintor, artista singular, Josep Civit i demés orfebre original i madur, té la virtut d’aparentar ésser indiferent i no immutar-se, seguint la seva petjada com si l’hagués traçada d’antuvi i només fos cosa de repetir, és a dir, un pensa que en la seva vida hi ha prèviament unes línies pautades, per a guia, que ella segueix amb puntualitat i convençuda de sí mateixa. Potser perquè amaga una personalitat més forta o tal vegada és una falsa aparença de la noia que és molt més que una dona de sa casa, tot i que ho dissimuli.

La pintura a vegades es converteix per al pintor en un fet negatiu, de contradició al cap i a la fi, és la revolta del qui no se surt amb la seva i de bon grat l’estriparia, la disgregaria fins a conduir-la a la fossa i al no-res. Però en altres, i són moltes, surt allò que hom es proposa, i el triomf és complet, més complet per als espectadors que per a sí mateix, per a l’interessat. Aquells paisatges de la Cerdanya bucòlica, sedant, plens de patriarcalisme antic, curulls de bondats i de carismes baixats del cel i entaforats per les vessants de les muntanyes… tot respira una sentor de portes endins, no de portes enfora. Potser aquí és on hi ha la mèdul·la de la qüestió, la veritat de la pintura d’Elisenda, aquest nom de ressonàncies palatines segellat amb pals i besants i signat en la llengua de Ramon Llull, Bernat Desclot i Jacint Verdaguer; pintura que cal cercar dins la mateixa pintura, i llavors descobrim la profunditat d’una ànima inquieta, fulgurant i plena de bondats i fineses. I, aquestes virtuts, penso que les podem veure i comprendre si les meditem enfront de la grafologia pictòrica, de la noia que ens ha mostrat, en aquests instants d’una tardor, al retorn d’una altra tardor contemporània, però més freda, de Baviera, resseguint els palaus d’aquell Lluís I, el Foll, gaudir de les essències traduïdes en sensible pentagrama de línies i de colors. En un mot, aquesta pintura que veig aquí, la de l’Elisenda, és una pintura-confessió que no exigeix penitència.

J.M. Garrut